MARATÓ EN PRIMERA PERSONA.......
L’any passat, en el mes de febrer vaig començar a preparar el gran fons de Puçol, em feia molta il·lusió córrer-lo........... qui me anava a dir que el 21 de febrer de l’any següent anava a estar corrent la marató de Valencia.
Aquest any era el meu any, pues la marató feia 30 anys, igual que jo i em feia il·lusió estrenar-me en el nostre aniversari.
Al principi quant em vaig plantejar córrer la marató la gent me aconsellava que era molt prompte, que anava a patir molt, que no estava del tot preparada. però jo soc una dona molt cabuda i tinc molta confiança en mi mateixa i jo sabia que estava preparada per a superar aquesta prova.
Recorde quant li vaig comentar a Jacinto, el nostre entrenador, que volia fer la marató i ell confia en mi i en les meues possibilitats des de el principi i em digué que si em feia il·lusió amb molta dedicació podria aconseguir-ho. Aquestes paraules me acabaren de convèncer, Jacinto es una gran persona i sempre ens dona suport i ens ajuda en els nostres projectes però es molt realista i sabia que si ell em deia que podia segur que podria aconseguir-ho. Des de aquell moment el meu temps lliure estava dedicat per a entrenar, entrenar i entrenar........mai es suficient.
Finalment arriba el dia i vaig gaudir com una xiqueta, al començar estava molt nerviosa, no sabia a lo que me enfrontava, vaig començar la carrera amb la companyia de Pepa que venia de suport psicològic fins el km 12, del km 12 al 21 va ser un passeget, em trobava genial així que vaig decidir anar un poquet mes ràpid vaig abandonar el grup en el que anava i vaig seguir corrent a soles a buscar el km 30 on sabia que me esperaven la família, companys/es del club de atletisme i Maria que seguia amb el suport psicològic fins el final de la carrera.
Quant vaig arribar al 30 unes companyes del club que havien vingut a animar-nos em varen dir: Ànim Eli que ha vingut el teu nebodet a veure’t!!!!! ........ Em vaig ficar tan contenta que em va donar energia per a tota la carrera. Al cap de uns metres allí estaven tots amb una gran pancarta, tant em varen animar que des de el km 30 al 42, les cames me anaren a soles........estava contenta, era el meu dia, li havia dedicat molt de temps a aquesta carrera i per fi estava complint un somni fet realitat.
Quant vaig arribar a meta estava tan emocionada que em costava respirar, córrer una marató es molt bonic sobre tot si estan animant-te tota la teua gent, veus com la gent se emociona amb tu i això no te preu.......
Per últim destacar, que esta es la primera marató de una llarga llista perquè estic boga per tornar a repetir la experiència i que la vaig córrer amb el cor, molt emocionada i vull donar les gracies a la meua família, a tots els companys i companyes del club de atletisme Puçol que me han animat i des de ací animar a tota aquella persona que tinga una il·lusió que lluite per aconseguir-la, qualsevol persona es capaç de aconseguir un somni si treballa i lluita per ell......
Elisabet Ros.
